dijous, 29 de novembre del 2007

[edita] Història
L'origen d'aquesta raça de gossos és la mateixa que la dels altres gossos de pastura de les altes muntanyes europees. Provenen dels gossos asiàtics arribats a Europa amb les invasions de bàrbars orientals i escampats per Europa pels romans. Així doncs té com a parents propers el berger des Pyrénées, el cao de Serra d'Aires o el pastore bergamasco. Tanmateix, en jaciments com els de Minferri s'ha trobat restes de gossos de mida i estructura semblants ja en el neolític, cap el 2000 aC. Amb tot, no és possible determinar quan fa que hi ha exactament el que ara s'entén per gos d'atura català ja que només es té dibuixos de dos-cents anys que testimoniïn la seva existència.
Dintre de la població heterogènia de gossos que vivia en els mateixos Pirineus s'han pogut seleccionar diversos gossos que han donat lloc a estàndards i races diferents com venen a ser el petit Berger des Pyrénées, el mastí dels Pirineus, l'Euskal artzain txakurra o el mateix gos d'atura català. I dintre d'aquest grup encara ha estat possible seleccionar subgrups aïllats com són el gos d'atura aranès, el gos d'atura cerdà i el gos d'atura català de pèl curt per bé que no tenen cap reconeixement oficial.

Tac i Iris a l'exposició de Barcelona de 1929
El 1919 es va reconéixer com a raça canina espanyola. El 1929 es va redactar el primer estàndard a partir de Tac i Iris, els dos guanyadors d'un concurs de gossos. Tot això no obstant, no va poder frenar la devallada de la raça. Amb l'arribada del turisme als Pirineus que és on es trobava més la raça, també varen arribar les races forànies, i el gos d'atura va ser considerat una mena de gos petaner infravalorat de tota la vida front els gossos estrangers que ja duien tantes dècades seleccionant-los i millorant-los, de manera que es va anar abandonant i barrejant amb d'altres races.
Durant la dècada de 1970, però, una organització anomenada Laketània va agafar dos gossos que romanien amb un aspecte moplt pur, un de Solsona i l'altre del Berguedà i van criar-los selectivament per recuperar la raça. Tots els gossos de cria actuals porten gens d'aquests dos exemplars. El 1982 es va crear el Club del Gos d'Atura Català, varen començar a proliferar diversos criadors i el 1984 es va redactar un nou estàndard que és el que segueix en curs.
Actualment el gos s'ha pogut estendre molt en comprobar-se que no només serveix per als ramats sinó també per a fer d'animal de companyia i se'n comptabilitzen més de 4.000 exemplars. Dades que són a la baixa ja que no entren en el recompte els exemplars que no són de cria especialitzada que encara hi ha en les masies ni les varietats de pèl curt i cerdana que s'escapen dels cànons actuals fixats pel club per a la raça. Per tot plegat actualment es considera que la raça ja esttà fora de perill.

mes informació a:http://www.youtube.com/watch?v=ruO2qq8MJWY

gos d'atura


A Catalunya tenim un gos de pastor o “can d’aturar”; el Gos d’Atura Català amb les seves dues varietats: la de Pèl Llarg i la de Pèl Curt, aquest darrer també anomenat Cerdà. Una altra variant, amb una identitat més o menys pròpia, seria el Gos d’Atura de Cerdanya, tant de pèl llarg com curt, però lleugerament més gran i robust que el Català. I tampoc ens hem d’oblidar del Gos d’Atura Aranès, llur origen més probable ben bé podria estar en el “Berger des Pyrénées” de pèl llarg.
El Gos d’Atura, auxiliar imprescindible dels pastors actuals, és un típic gos de pastor: rústec, frugal, fidel, obedient, resistent, bordador, vigorós i reservat. És un animal de grandària mitjana, amb un gran ventall de colors de pelatge, essent el més característic el de color canyella, en les seves diferents gammes. S’adapta perfectament a diferents situacions; des de la comoditat d’una vivenda, a les extremes condicions climatològiques de l’alta muntanya, i això el fa ésser un perfecte company de jocs o un excel•lent conductor de ramats.
Iniciats l’any 1948 a Ribes de Freser (Ripollès), però havent tingut el seu major auge a la dècada dels 80, els “Concursos de Treball de Gossos de Pastor”, que es realitzen anualment, de forma oficial, en sis localitats catalanes, han donat a conèixer al gran públic aquesta raça autòctona del nostre país. Tampoc hem d’oblidar, en el coneixement i promoció de la raça, els diferents concursos morfològics i de bellesa que es realitzen, de forma sistemàtica, en diferents poblacions de Catalunya.